Hi ha una part de mi que troba sempre un moment per sortir, que és capaç de vèncer confinaments, horaris impossibles, reunions infinites, peticions utòpiques i exigències incondicionals. Hi ha una part de mi que no es conforma, que no vol viure oblidada en el passat i formar part de qui vaig ser, que s’obstina en seguir aquí i ara, avui, cada dia, encara que només sigui per dedicar-nos aquella mirada que sempre hem compartit.

Aquest any, potser perquè tot i que he tingut menys temps l’he sentit més intens, aquesta part de mi ha aprofitat una de les portes que de tant en tant li deixo obertes. La que ens ofereix, des de fa molt de temps, la gent de TMB al seu concurs de relats. Avui, perquè sí, perquè em ve de gust explicar-te que hi ha coses que no canvien encara que sembli que les hem fet canviar (o desaparèixer, o oblidar, digues-li com vulguis), vull compartir amb tu aquestes tres petites històries.

Històries de vida.

Històries de confinament.

Perquè aquest és el món en què vivim.

Començo, primer, amb Happy Path(s), un relat que ens recorda que allò va passar. I que si torna a passar, és molt més del que veiem entre les 4 parets de casa. Molt més.

Comença així:

El nen ha dibuixat una parada d’autobús. Plou. Hi ha uns guixots blaus que ocupen tot l’espai reservat per al cel i que s’acaben barrejant amb el vermell de la marquesina i el gris de l’asfalt. El pare li pregunta què són les figures que troben aixopluc en aquell refugi al bell mig de la Diagonal. Ell somriu. 

–       Aquest és un cérvol, papa…! 

–       Un cérvol? – L’home fa una ganyota mentre s’hi fixa bé per acabar descobrint que, efectivament, aquell animal sembla un cérvol. 

–       … i aquest altre, el del costat, és el senglar que li fa companyia. Mira com riuen; ho veus? Riuen perquè plou però estan contents. A ells no els molesta la pluja.

(llegeix-lo sencer, i si t’agrada regala’m el teu vot, al concurs de relats de TMB)

I què passaria si, tancat a casa, tota la teva vida es resumeix a la finestra de la veïna del davant. Qui ets? Qui series? Què deixaries de ser? Espurnes. I arrenca així:

Fa dies que no es tenyeix els cabells. Allà on abans les arrels lluïen fosques i orgulloses, ara fa figa un gris gens impetuós que li recorda, cada matí, que els dies passen, però que ell segueix exactament al mateix lloc on era la nit abans. I la d’abans.

Com qui mastega una cançó que ha passat de moda, repeteix els quatre exercicis que fa per endarrerir la seva inevitable decadència. Cal mantenir la rutina, pensa, mentre es vesteix amb la dessuadora vermella i els pantalons de cotó que s’han convertit en el seu uniforme. Un cafè sol, si funciona la vella Nespresso, dues galetes, de les que mengen els seus fills quan són amb ell, i una mirada furtiva per la finestra per veure si la veïna del tercer ja ha començat la seva sessió de ioga matiner. Sí, la rutina.

(com abans, el pots llegir sencer – i votar-lo, si t’agrada – al concurs de relats de TMB).

L’últim et porta de tornada a la normalitat, però no a una normalitat qualsevol, a la de l’Egor i la Jules, a la d’uns Balls que et poden canviar la vida. Una història d’amor clàssica. O no. Així és com es presenta:

L’Egor era un ballarí jove i impetuós quan vivia a la ciutat. Les seves cames eren robustes, treballades en duríssimes sessions de gimnàs, el seu tors estava perfectament esculpit i tenia la confiança pròpia de qui no havia sofert mai cap lesió important. Se sentia imponent i, de fet, ho era. El seu físic privilegiat, la blava intensitat de la seva mirada, o la contundència rossa de la seva cabellera feien que no tingués competència entre el gènere masculí. La Jules, en canvi, era tímida, una noia silenciosa i discreta que s’amagava sempre darrera del seu serrell rinxolat i que no gosava dirigir la paraula a cap desconegut. Era, també, la persona que posseïa el somriure més pur i bell que hom pogués imaginar.

(Si també el vols llegir sencer i votar-lo, el tens per descomptat en aquest enllaç del concurs de relats de TMB)