Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu. En farà uns 15 de quan el vaig descobrir amb tota la seva intensitat, de quan vaig adonar-me de la intensitat dels seus versos i de com construia emocions a través de la paraula… d’alguna forma, no sé de quina, però segur que d’alguna, la meva Adriana existeix, perquè un dia vaig caure pres de Sinera…
Potser una part de mi segueix, encara, allà, al davant d’aquella làpida, pensant en tots els mots que mai van ser escrits…
Cementiri de Sinera
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Així, avui, m’afegeixo, de tot cor, a l’homenatge que des del bloc Antaviana la Roser Caño realitza a la figura de Salvador Espriu.
El Enigma de Adriana 
Curiosament hem coincidit en la tria dels versos per a l’homenatge. realment els he trobat frapants i amb una força inusual.
Gràcies per afegir-te a l’homenatge!
Me gustaMe gusta
En primer lloc, gràcies per comentar-me i llegir-me el bloc Vïctor…
La veritat és que m’ha semblat un homenatge molt merescut., com no afegir-m’hi… i aquests versos, em van frapar la primera vegada que els vaig escoltar, i recordo haver-los llegit al Cementiri… Espriu s’ho mereix tot.
Me gustaMe gusta