Sabeu què?

Feia temps que no em dedicava a fer relats. Sí potser n’he escrit algun, molt puntualment i per acabar de donar-li forma a «Mosquitos de Invierno«, però em refereixo a que ja no era  un hàbit literari -diguem-ne així- sostingut en la meva rutina creativa… vaja, en realitat era així fins fa uns mesos.

Perquè tot just després d’acabar la segona part de «Los Ángeles no deberían pecar» que no trigarà gaire en veure la llum, vaig decidir que abans d’escriure una altra novel·la, volia tornar a «mi«. Perquè aquest «mi» és el Xavi relatista que jo ja estava començant a enyorar… així va neixer un llibre que –vés per on– al final tampoc serà ben bé de relats… o sí, però no en el seu significat més habitual.

De totes formes, aquesta composició haurà d’esperar a veure la llum -si mai arriba a fer-ho ^^-.

Això sí, us deixo amb el primer lliurament del conte que obre aquesta novel·la relatada que m’ha quedat… tot aquest conte, aquest «Encara que creguis que això no és real» us el penjaré aquí, la resta del llibre? el descobrireu si els publico algun dia… i si el compreu… (que això és una altra història :P)

Aquí va (i Adriana, perdona’m, però aquesta vegada no té res a veure amb tu…)

1. Encara que creguis que això no és real (1a part)

Et pot jurar que ho és. Et pot jurar que això és real. Tan real com la vida. Aquesta vida que, tal com li havien explicat centenars de vegades, supera la ficció en totes les seves facetes. Sí, encara que creguis que això no és real, ho és. Tan real com aquesta finestra que brilla enmig de la foscor, com els gemecs que es filtren a través d’un primíssim mur colpejat per dos amants insaciables i incansables, tan real com el silenci que en ocasions apaivaga la seva ment, o com la resplendor d’una lluna que no hauria de ser tan gran en una nit com aquella.

Sigui com sigui. Ell et pot jurar que això és real. Ho sent en la seva pell, aquesta pell que s’eriça quan els seus ulls es perden en la nit i es retroben en retines desconegudes. Ho sent en la seva ment que dibuixa unes històries amb veritats que no importen tant com ho importa la seva força. La seva força. El creador l’il·lumina des de d’alt de l’edifici, com un vell focus que il·lumina la ciutat que s’estén sota els seus peus, una ciutat mig adormida mig viva, potser cansada de contemplar la memòria oblidada dels anys que va ser esplendorosa. Però això, a ell, li sembla una banalitat.

– Perquè sé que segueix sent real.

La seva veu es difumina lentament en l’espessa cortina que l’oculta de la llum. La seva figura es dissimula perfectament i es converteix en un imperceptible perfil invisible a ulls de qualsevol mirada que vulgui descobrir-lo. Més enllà, el sotragueig contra el mur que subjecta el pesat i recarregat capçal del seu llit ha perdut intensitat. En qualsevol moment s’aturaran. Ella s’acostarà a la finestra. Precisament a aquella finestra que queda a tan sols uns pocs centímetres de seva. S’asseurà a prop. Traurà un cigarro del paquet i el fumarà lentament. L’assaborirà com si fos la última vegada en la seva vida que ho anés a fer. Deixarà que el vermell del seu carmí s’imprimeixi en el paper blanc mentre la seva mirada es perd més enllà d’aquesta nit.

Serà real. Serà tan real que ell tornarà a sentir aquell nus a l’estómac mentre observa la foscor als ulls d’aquesta dona i el gest de dolça placidesa en la seva cara.

I, com passa tan sovint aquelles últimes nits, la seva parella s’acostarà sigil·losament, esperarà, carregat d’una infinita paciència, que finalitzi el cigarret, somriurà, li xiuxiuejarà quelcom a cau d’oïda, sigui el que sigui la farà somriure, la posarà dreta, la recolzarà en la finestra, els seus pits tocaran el vidre gèlid d ‘aquella nit d’hivern al temps que la seva pell s’omplirà de petites gotes de suor i el seu pubis, delicat, s’inclinarà lleugerament cap enrere. I tot mentre ell, torna a prendre-la, aquesta vegada subjectant-la per la cintura, agafant la seva rossa cabellera i besant la salada nuca d’aquella dona que farà que els seus panteixos posseeixin, de nou, el silenci.

Ell s’apartarà lleugerament de la finestra. Però no ho farà fins que els amants es tornin a dirigir cap al seu llit i converteixin de nou aquell estret mur entre els seus dos mons, en una realitat palpable, auditiva, certa. Somriurà a la foscor. Somriurà a la fràgil soledat de la seva ànima. Les gotes de llum que es filtren en la seva retina i s’imprimeixen en la seva ment quedaran com simples records de tot el que va tenir, però també de tot el que va desitjar posseir. És curiós. Aquesta és la seva única certesa, allò al que es pot aferrar, allò que copeja la seva consciència. És curiós, sí, però també és real.

– Te’n vas a dormir?