Com ho diria jo? Complicat?

Sí. Vivim en un món complicat de definir. A vegades voldria que dir que és un món capriciós, però sovint em confonc i dic capciós (ja ho sé, ja ho sé, sé que és un joc de paraules ben absurd, però tant se val, me’l permetreu, oi?) que sembla haver estat creat amb l’objectiu d’eganyar-nos constantment.

Neva i tot s’atura. Plou i ens ofeguem. Enllà la terra tremola i aquí tremolem nosaltres quan ella ens recorda que ens pot sotmetre sense gaire esforç. Per descomptat pensem que la podem governar al nostre gust, però tot és mentida. Una bonica mentida que ens porta a sentir-nos els reis de l’univers mentre ens diem a nosaltres mateixos que som els més guapus (gràcies, gràcies!) de la galàxia ^^.

Ara bé, una cosa em pregunto… ningú s’adona de la inoperància dels que manen? ningú s’adona que -cada cop que la seva presència és requerida- no hi són? ningú s’adona que tenim uns polítics que fan pena? ningú s’atreveix a fer un pas endavant i dir allò que cantaven (fa anys) els Sau: Això es pot salvar!? Que això es pot salvar…

Va… en fi, no parlaré més de política, que el metge m’ho té prohibit… us deixo amb la segona part del relat que ja us vaig presentar fa una setmana i mitja… la tercera i definitiva, ben aviat… la resta del llibre (algun any d’aquests… o no… )

L’Adriana i jo us desitgem salut i sort…

1. Encara que creguis que això no és real (2a part)

L’home enarca les celles. La veu de la seva dona el desperta d’aquesta espècie de tràngol en el qual s’havia quedat ancorat.

– Ja saps que em costa.

– Portem mesos en aquest lloc i encara et costa adormir-te per les nits… et segueixes sentint un estrany?

– No és això. Saps que és més complicat. És tan sols… no entenc per què ho hem de fer això de dormir… no ho necessitem pas.

Treu la seva vella llibreta d’apunts i comença a anotar els seus pensaments. Dibuixa la cara de la dona de l’habitació del costat, la que ja torna a colpejar amb el capçal del seu llit la paret que els separa, provocant un lleuger grunyit de la que dorm al costat d’ell.

– Aquests dos sempre estan igual…

– Sí. Sempre.

Sospira. Hagués volgut somriure. Però d’haver-ho intentat tan sols hauria aconseguit un gest trist, trencat, patètic, un d’aquells gestos que es claven en les genives i es converteixen en una ganyota menyspreable.

Així que prefereix sospirar, és més fàcil, sospirar i observar a la seva dona, estesa sobre el llit, amb la camisa de dormir lleugerament descordada i lleugerament per damunt dels genolls. La seva tremolosa pell difícilment sembla capaç de suportar el pes del temps transcorregut. Enyora els dies que ja no tornaran.

– Vindràs al llit?

– Crec que no. Vull seguir prenent notes…

Ella remuga alguna cosa que ell és incapaç de desxifrar. Es gira d’esquenes a la dona i torna a fixar la seva mirada en els punts de llum de més enllà de la finestra. Cada vegada queden menys. La gent dorm. La vida se’n va apagant lentament. No succeeix res especial. Allà, just davant dels seus ulls, una jove parella encara segueix observant el mapa de la ciutat planejant els seus passos per a un demà que no tardarà a arribar, altres, uns pisos per damunt, estan quedant-se adormits enfront d’un televisor que no deixa d’irradiar imatges pretesament humorístiques gravades en qualsevol carrer d’aquella mateixa capital britànica.

Sí. Aquell món seu és millor que qualsevol altre. Així que es torna a amagar darrere de la cortina i deixa que la seva mirada s’impregni de la puresa d’aquesta nit en la qual la lluna segueix il·luminant l’impressionant edifici que l’acull, un petit món poblat d’ànimes.

És llavors quan un lleuger so metàl·lic l’adverteix de l’arribada d’aquell instant al qual s’ha hagut d’acostumar per força. Nerviós, observa la porta d’entrada de l’habitació. Un petit fil de llum va creixent conforme el so avança. Mira a la seva dona. La seva dona el mira a ell.

– Què hem de fer?

Ell baixa el cap i tanca els ulls. Observa al seu voltant. Li assenyala un petit racó just entre el minibar i la cortina de l’altra finestra que existeix en aquella habitació, la que dóna al carrer.

– Ja ho saps.

La dona s’aixeca del llit, es dirigeix veloç cap a aquell racó, s’oculta darrere de la cortina, apaga els seus ulls i es relaxa com ha fet tantes altres vegades.