Encara que creguis que això no és real (III)

A mi hi ha coses que em costen de creure…

Aquesta setmana hem vist al Roldán sortint de la presó content i cofoi dient “ya soy libre, ya soy libre“, sense que ningú sàpiga on és el botí que es va embutxacar (mira, ha aconseguit el mateix que el Dioni), i la Munar s’ha escaquejat de passar les seves nits en una cel·la (que segur que no serà com la de Celda 211, segur, segur…) pagant 350.000€ de fiança amb molta -infinita – més solvència que quan jo vaig haver de pagar 105€ de multa fa unes setmanes… i tots dos, Tots Dos, són/eren càrrecs públics que guanyaven un sou pagat per nosaltres. Pagat per nosaltres. Redéu, el món és ben boig.

Quant li hem pagat a aquest parell? Quant li paguem als polítics, cada dia? Per què la societat segueix assenyalant a bancs i caixes com a grans culpables de la crisi quan els que paguem amb els nostres impostos, són els senyors polítics que no saben volen trobar la forma de fer-nos sortir de la crisi? És curiós, ens sabem els sous dels nostres governants, però sabem què més hi ha al darrera d’aquestes persones que decideixen el futur d’un país, nació, estat, comunitat, localitat…? Ho sabem? La corrupció sembla estar tan arrelada a casa nostra, que tot plegat fa una ferum insofrible de podrit.

I, la qüestió és que ho veiem amb normalitat, ens sembla el més normal del món que la Munar pagui aquests diners així, “pim-pam, dinero viene dinero va” (perdoneu-me la poca-soltada) o que en Camps -per exemple- digui que és un pobre home que nomé té una misèria en un compte corrent i es quedi tan ample (algú s’ho creu?)…

Jo el que em crec, és que tot això sí és real, que tots ells estan podrits… però manen massa per fer-hi res… oi?

Bé, us deixo amb la tercera part -i final- del relat… avui tocava tancar-ho així 🙂 espero que el gaudiu!!

1. Encara que creguis que això no és real (3a part)

La porta es tanca. Dos nous inquilins entren a l’habitació, ell és un noi ros d’aspecte nòrdic, ella una dona petita i prima amb trets asiàtics. Tots dos somriuen. Tots dos xerren amistosament. Tots dos s’estiren al llit i es besen amb una passió que ni pot ni ha de passar inadvertida als ulls d’aquell que s’oculta darrere de la cortina.

Sí. Et jura que és real. Es gira lentament per intentar no molestar a la parella que joguineja, feliç i ignorant, al llit d’aquella habitació. Se li fa estrany viure en aquella situació però pràcticament podria dir que s’han acostumat. L’habitació passa més hores lliure que ocupada, i ell pot dedicar-se a observar, a anotar, a dibuixar, a sentir que el seu alè segueix entelant el vidre de la finestra.

I la seva dona. La seva dona s’adorm plàcidament estirada sobre la vella moqueta de color granat, oculta per unes llargues i opulentes cortines verdes i daurades que dissimulen la seva presència. Ella ja no perd temps en reprendre aquesta obsessió del seu marit de quedar-se enfront de la finestra i observar el món. Perquè la dona entén que ha de seguir sola, malaltissament sola, atrapada en aquella habitació fins que arribi el moment que ell decideixi marxar, en que trobin la via per sortir d’allà. I aquell és un instant que anhela en silenci, un instant que sap que arribarà just quan aquella realitat, que per a ell és la seva vida sencera es converteixi, al mateix temps, en un mos de certesa. La certesa que encara no ha aconseguit assumir.

Així que ella espera. L’espera. Es desespera. Voldria sortir i viatjar allà on sap que pertany. Però tot haurà d’esperar un nou moment, el seu moment, perquè encara no han trobat el camí de tornada, però té la sensació que aquell camí s’està obrint lentament sota els seus peus. I aquell sentiment l’alleuja. Ell mira per la finestra. La nit de Londres s’espessa en l’alè dels transeünts. Els joves apaguen la llum després d’haver-se besat, amb una dolçor pròpia de la maduresa de la seva passió i, amb ells, la brillantor de l’hotel es fa fosc i el món dóna una oportunitat a la lluna per ser l’única protagonista. Potser sí. Potser és tot tan real com el dolor que sent en el pit. Un maleït dolor que, t’ho pot jurar, sent que l’ha matat, que l’ha apartat de tot el que va ser, de tot el que podria haver arribat a ser. De tot el que hagués desitjat ser. No li queda més remei que sospirar en silenci. Deixar els ulls en blanc i, després, observar la parella de la seva habitació, lliurats ja a un somni plàcid. La vida és curiosa.

Curiosa i real.

Encara que potser ho seria més si ell estigués viu.

Anuncios

Un comentario en “Encara que creguis que això no és real (III)

  1. Crec que tot és molt complicat i ho és perquè existeix uan mà negre que està interessada que així sigui. Aquesta mà té diversos nom en funció de la situació a analitzar: se li diu mercat financer, se li diu interessos creuats, se li diu status, se li diu poder…podria continuar la llista, però no ho faig perquè acabaria prenen-me una caixa sencera de tranki amb whisky 😉

    Tens raó, Xavi. Dona la sensació que el cistell no hi ha una única poma podrida, sinó que la pandèmia s’ha estes i no hi ha res a fer….

    Quan veig al Roldan, el Millet , el Camps…i ho comparo amb alguna de les realitats humanes que a vegades se’m presenten en forma de paper…se’m regira els budells.

    I el pitjor de tot, és que no tinc esperança que això que canviï… 😦

    El pitjor que li pot passar a una societat no és no aconseguir els seus somnis, si no no somiar _ Etta-

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s