Los Ángeles no Deberían Pecar va reviure uns dies en motiu de Sant Jordi… a saber quin és el destí que la vida li depara a aquesta novel·la… però el que ningú em podrà treure mai serà l’emocionant sensació que em va quedar quan em van presentar, fa unes setmanes, a Igualada…

Em perdonareu… sí que aquest bloc avui potser esdevindrà una mica Egobloc… però és sobretot un petit homenatge a en Juan, periodista de l’Extra, l’Extra.cat i de La Veu de l’Anoia, i una d’aquelles persones imprescindibles de conèixer… com l’amic Francesc Puertas.

Als dos… gràcies

Us deixo amb les paraules d’en Juan… avui l’Adriana es queda sense veu davant d’aquestes paraules:

Moltes gràcies a tots per ser aquí i acompanyar-nos, malgrat les inclemències esportives d’aquest cap de setmana, a la presentació de la novel·la «Los ángeles no deberían pecar». Un llibre que el periodista Xavier Gassó va concebre quan només tenia 27 anys, i que és el volum inicial d’una trilogia que ret homenatge a la Dona, amb D majúscula.

Tots els rols femenins s’hi avenen, s’hi entaforen i es reflecteixen amb el personatge de l’Adriana, una creació de la qual l’autor pot sentir-se ben orgullós. Malgrat la seva insultant joventut, Gassó va donar forma a una protagonista irrepetible i plena de contrastos, genial en la seva composició i única en el seu tractament. A mesura que ens endinsem en aquesta fluïda, amena i vibrant narració, el personatge de l’Adriana se’ns apresona a la memòria, i el seu record creix fins a convertir-se pràcticament en un apèndix de nosaltres mateixos. Obra iniciàtica i d’autodescobriment, Los ángeles no deberían pecar és un llibre d’arestes i bifurcacions, que transita per camins poc recorreguts i que és la carta de presentació d’un jove que no és ni promesa literària ni revelació, sinó tot un Escriptor. També amb E majúscula.

La trama de la novel·la, que ja ens explicarà amb més profusió el seu autor, s’ubica en un internat de monges que també podria entendre’s com el món reclós i solitari en el que tots ens hi hem capbussat alguna vegada. Un món hòrrid i entotsolat i que, a l’igual que la protagonista, ens veiem en l’obligació d’abandonar-lo per aconseguir quelcom tant indispensable com la felicitat. Però, a banda d’un dilema, què succeeix quan s’hi contraposen aquest desig i el nostre veritable destí? La resolució d’aquest conflicte és el tapís central d’una història oberta a múltiples interpretacions, i que l’autor ha teixit a base de concreció i talent.

Probablement els àngels no haurien de pecar, però si llegir aquest llibre és una heretgia, us encoratjo a què, com jo, us considereu a partir d’ara ateus.