Y tú… ¿estudias o trabajas?


–Atención, este post se debe leer imaginando la voz en “off” del Carlos adulto de Cuéntame ^^ (quien avisa…)–

¡Qué difícil se lo hemos puesto a los más jóvenes! Cómo mínimo esa es la sensación que tengo desde hace años y que, cada vez más, se va arraigando en alguna parte de mí, de forma casi inconsciente pero también más profunda de lo que creía. Vaya por delante que nací a finales de los 70. Crecí con la Educación General Básica, maravillosa EGB, y busqué mi futuro a través del olvidado Bachillerato Unificado Polivalente, nuestro BUP, para hacer el salto definitivo hacia el futuro vía el Curso de Orientación Universitaria, el añorado COU. Visto así, parece que haga una eternidad e, incluso, me siento un poco más viejo que de costumbre, pero aquella Ley General de Educación del 1975, mejor o peor, fue capaz de crear unas cuantas generaciones preparadas para convertir la España de los 70, en un país más o menos capaz de competir a nivel internacional y con una clara vocación de dejar el pasado atrás.

Todos conocíamos las normas, y a la mayoría nos parecían bien. Existían dos caminos cuando finalizábamos la EGB, uno era el que muchos seguimos, el otro transitaba a través de la Formación Profesional, la FP de toda la vida –no la de ahora–, que creó miles de profesionales preparados para asumir todo tipo de tareas profesionales que les permitiría, al final, encontrar una buena profesión. Así era, BUP o FP, eso escogíamos al acabar octavo y tener que enfrentarnos a nuestra primera gran decisión vital. Curiosamente –esto hace que no me sienta tan viejo–, también soy de las últimas generaciones en cursar EGB, BUP y COU, y de las primeras en convivir con los primeros estudiantes de la Educación Secundaria Obligatoria, la absurda ESO –ojo al término “obligatoria, ¿alguien ve una referencia a tal característica en los predecesores, por más que fuera así? –. Recuerdo los  barracones al lado de mi instituto, el aspecto desaliñado de aquellas cabañas en las que se apilaban chicas y chicos que no tenían ni idea de lo que iba a pasar con sus vidas, porque no sabían siquiera lo que hacían. Así nos fue, así nos va.

Visité, al año siguiente de acabar COU, mi antiguo instituto para reencontrarme con algunos amigos. Aproveché la ocasión para conversar con un par de profesores con los que, todavía hoy, mantengo una buena relación. Y recuerdo la desesperación en su voz, un tono entre la desesperación y la preocupación que se me quedo clavado en la mente, junto a una frase que se repetía hasta la saciedad “no sé qué futuro podemos esperar con este nivel educativo”.

Afrontémoslo, la ESO, el Bachillerato y todo lo que rodea a los estudios –obligatorios o no– ha sido un paso atrás en el nivell de la enseñanza de nuestro país de magnitudes terribles. Hoy, que puedo conocer y valorar el sistema, estoy convencido de la necesidad de una revolución, de una vuelta a los orígenes, de una educación que sepa identificar las necesidades y las aptitudes, de una motivación educacional que tenga en cuenta las posibilidades de cada alumna y alumno. Educamos a nuestros jóvenes como si fueran todos iguales, planos, casi indiferentes, no se promueve el estudio, ni tampoco el esfuerzo, no cómo hace años, y los llevamos a todos de la mano hasta los quince o dieciséis años, creando clases en las que conviven dos o tres niveles diferentes de voluntades, los que quieren estudiar, los que van pasando día a día sin saber qué hacer, y los que tan sólo están ahí por obligación. Así, mientras unos intentan avanzar, otros pasan los días deseando que acabe la maldita ESO de una vez, tener ese título en el bolsillo, buscar un trabajo de lo que sea, o, sencillamente, abandonarlo por puro aburrimiento esperando una alternativa laboral diferente, creando un pequeño caos en el cual, al final, muchos se acaban intoxicando.

Esta es la realidad del sistema educativo de nuestro país. Una realidad que nos lleva a cifras dramáticas. Sabemos que prácticamente el 50% de los parados en España no tienen estudios, una cifra que duplica la de hace tan sólo 3 años y que deja muy clara la importancia de apostar por una formación efectiva y eficiente, menos efectista –y bonita, blanda, agradable, digerible, asumible… si me apuráis– que la que actualmente nos imponen los diferentes ministerios de cultura y educación por llamarlos así– que van surgiendo legislatura tras legislatura.

¿Os parece poco? En la situación actual de crisis, los jóvenes lo tienen más complicado que nunca para acceder al mercado profesional. La tasa de paro juvenil en todo el mundo ha subido, en tan sólo un año, dos puntos llegando al 13%, lo cual implica que 81 millones de chicas y chicos de entre 15 y 24 años no trabajan. Lo peor es que muchos tampoco estudian y se empieza a vislumbrar la posibilidad, cada vez más real, de que surja una generación perdida. Esto es grave, sin duda, aún así, lo más preocupante es que uno de los caminos para solucionar este hecho radica en la competitividad y competencia que adquieran los estudiantes antes de llegar a las edades para dar el salto al ruedo profesional, y dudo que en España podamos hacer alardes de ser un país competitivo ni, mucho menos, competente. Así es cómo se cumple una sencilla premisa, a menor competencia, más paro, a mayor paro, más crisis, menos evolución social, menos libertades… y que cada cual lo vea y lo interprete según su propio prisma.

Cómo mínimo, ahora cuando dos jóvenes quieran buscar una forma de romper el hielo entre ellos ya no será necesario preguntar aquello del “… ¿Y tú, estudias o trabajas?” Ambos estarán, irremediablemente, contemplando la vida pasar.

Suerte que tus estudios van conmigo, Adriana… suerte…

Anuncios

5 comentarios en “Y tú… ¿estudias o trabajas?

  1. Totalment d’acord amb aquest post, Xavi. Sonarà de vells, però REALMENT es va arribar a educar millor amb 8è d’EGB, BUP i COU.
    Jo vaig ser la generació que va acabar l’EGB sencera i va començar Batxillerat (una bona alternativa, tot sigui dit; et deixaven triar la branca que t’agradava). En aquells anys, veia els nens i les nenes (hauria de dir joves, però és que no s’ho mereixien -ni mereixen actualment- pas) de l’ESO com arribaven a l’institut, amb uns fums que pá qué, es fotien a fumar i a actuar com si tinguessin 18 anys… quan no eren més que crios de 12 anys.
    Com volen que un p*** crio de 12 anys trïi el seu futur professional? Com volen que un crio de 12 anys, que veu als grans fumant porros, vivint la vida loca, etc etc, es dediqui a estudiar? El seu major somni serà, en tot cas, esdevenir aquell noi de 18 anys per fer campana i fumar porros….
    Els alumnes que he tingut (alguns de 6è de Primària) m’explicaven que ells volien arribar a l’institut per aprendre a fumar. Per aprendre a follar. Deien que els seus germans grans allà no estudiaven, i s’ho passaven de p*** mare. Que no feien res, arribaven a les tantes a casa, i els papes passaven d’ells.
    En fi, paro ja. Com a mestra podria dir moltíssimes més coses, tocant el meu il·luminadíssim i grandíssim (ironia on!) conseller Maragall o passant per la part d’implicació que tenen actualment les famílies amb les seves unions d’espermatozous+óvuls (diria fills, però aquest és un terme que s’ha de guanyar, tant per part de pare i mare, com de fill o filla).

    (Com m’he enrotllat ^^U)

    Me gusta

  2. Per avançat, vaig fer fins a 6è EGB, i per desgracia meva (atenció a la paraula “desgracia”) vaig ser la primera promoció de ESO…

    M’agafa totalment de ple el tema, ja que com ja sabeu jo també sóc del “clan”, i totalment d’acord amb tu estic XG. Però matitzant el que la majoria d’aquesta societat pensa: “el problema es que los maestros de hoy en día ya no son los de antes” (quantes vegades he escoltat aquesta maleïda frase). Doncs bé, faré tres aclaracins curtes i clares:

    – Molts dels mestres amb els que he compartit claustre i del que em sento orgullosa, molts d’aquests docents que tant m’han i mestan ensenyant estan cansats, i ho dic literaltment, “cansats”. Estan en un període en el que els canvis els han desbordat de tal manera que no els hi ha donat temps ha pujar al “carro” del progrés. Se’ls està demanant un cúmul de feina des de ben amunt, que no té res a veure amb l’ensenyament, i això els hi comporta un temps meravellòs que podríen aprofitar en preparar-se les classes o material extra per als alumnes que més ho necessiten. i més d’un ja està llençant la tovallola, pensant que fins als 67 encara queda molt…

    – Segon punt, m’agradaria enviar un formulari a tots els mestres de Catalunya amb una sola pregunta i dues possibles respostes. Seria tal com això: “Vostè ensenya o educa?” Personalment, jo educo més que ensenyo, fins i tot diré que tinc la sensació que més d’una sessió amb els alumnes l’he dedicat a parlar del “respecte cap als companys, cap als adults, cap al mateix poble on viuen”, i ben orgullosa que estic d’haber-les fet, però el que em sembla sorprenent és que la majoria d’alumnes aquesta base d”honradesa” de “civisme” no la té. Els meus pares desde ben petita mhan educat amb respecte cap a tot allò que m’envolta, i si en algun moment no seguia el camí correcte m’ho han fet recordar… Avui dia la majoria dels alumnes no porten aquests fonaments de casa… i això, aquesta manca de normativa desde la propia llar es nota dins les aules.

    – Per últim , els mestres d’avui dia NO SOM ELS D’ABANS, però els pares d’avui dia TAMPOC.

    L’educació s’ha convertit en un “politiqueig” dels que tenim ben amunt, i aquí poca cosa podem fer. El que si que tinc clar, és que dins la meva aula educaré, ensenyaré i faré tot el que estigui a les meves mans per a què el dia de demà siguin persones amb un futur.

    Me gusta

  3. Només diré 4 paraules: TOTALMENT-D’ACORD-AMB-TU

    Entenc els canvis que suposa la nova societat, la nova manera d’estructurar i de fer de les famílies, l’arribada de gent de fora… Entenc que l’educació, com la resta de sectors, cal que ens adaptem a aquest canvi constant. Entenc, fins i tot, que es continuï -en determinats períodes- avaluant al mestre o al Claustre, perquè no es quedin rovellats.

    Hi ha molts dinosaures que segueixen amb “la letra con sangre entra”. D’altres -ho he vist i viscut- són iaiones amb gairebé 60 anys que, per passió, segueixen treballant. Però aquestes iaiones no tenen en compte que aquests nens no són els seus néts (insisteixo, ho he viscut) i que el seu físic (acotxar-se per aixecar un P-3 en braços, jugar a Psicomotricitat amb els peques, controlar el pati (als 60 la vista no és la mateixa que als 20-30, etc) “ya no está pa’ esos trotes”. No dic que haurien d’estar fora del mercat laboral. Si volen treballar, que ho facin. Però -en aquest cas, SÍ!- que el Maragall les avaluï a elles, avaluï les seves condicions, i les digui: “Miri, senyora, és millor que es jubili”.

    Una companya de feina és mare d’un nen de 4 anys, i el portava a una escola pública on la seva tutora era una iaiona. Doncs bé, el nen, que era tranquil i feia cas dels adults, va acabar convertint-se en un petit gamberro a la seva classe, malgrat a casa seguia obeïnt als pares. Per? Doncs perquè la mestra els deixava campar al seu aire….. (I com aquest exemple, uns quants més…)

    Jo us pregunto (sobretot a la Sandra): per què jo, que porto 6 anys treballant a l’escola pública, he de tornar a ésser avaluada com a practicanta, tot i haver aprobat les Oposicions? No créieu que seria millor fer-ho… als dinosaures, a les iaiones? No ho dic pas per queixar-me de feina ni res… però després apareixen casos com el que he dit, o pitjors.

    Uf, el tema té molta miga… (Per què us he llegit? XDDD) Els pares… Com li he dit al sr Gassó, els pares no són pares fins que no es mereixen el títol. Mentrestant, són productors d’espermatozou i óvul, respectivament. Trist i dur, però realista. (Mon avi matern, que en pau descansi, deia que “tener hijos es como tirarse un pedo”) Els pares creuen que naltrus (l’escola i els seus treballadors) som el parking públic d’hores, i que allà els donem de menjar i de tot… Enguany vaig tenir un pare que em deia: “¿Por qué su escuela cierra a las cuatro y media? No les podrían dar la merienda y la cena”. Un pare inculte, certament, però te’n vas a Pedralbes….. (pa’ poner un ejemplo)…. i la meitat de pares pagarien 3.000 euros per fer realitat aquest somni. Us imagineu? Arribo a casa i passo dels crius, doncs ja sopen i dormen al cole….

    Des del meu punt de vista (i acabo, ho prometo) el problema és el de la societat. Societat consumista, capitalista i treballadora, centrada en els treballs i en les hores per cobrar. Societat que no té en compte ja que les seves arrels (els nens) s’estan podrint, per no regar-los cada dia amb amor matern i patern, amb carícies… La societat els dóna de menjar (als nens) televisió, casals, activitats extraescolars…. Créieu que un peque de 4 anys ha de fer -després de classe- anglès, natació, judo????

    En fi, com he dit paro. Perdó per la parrafada. I, per cert: si l’educació actual catalana va d’aquesta manera és perquè qui mana és un ex-economista (No t’estic criticant, Xavi, no malpensis) I els economistes pensen en calers, no en persones.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s